Una aportació correcta, però que afecti el ritme del projecte, no s’entén com a millora, s’entén com un fre a l’equip.
A la llarga, qui frena el ritme del grup deixa de ser convidat a la presa de decisions, i la resposta de l’expert arriba sempre després que la millora ja estigui construïda o per acabar. Arribar tard, i sense ritme, converteix una aportació encertada en un problema.
Hilary Atkisson Normanha, escrivint sobre com el treball de localització s’està adaptant a la IA, defineix el parany amb precisió: «necessitem quatre mesos per fer una avaluació lingüística en condicions», i el més incòmode és que quatre mesos pot ser exactament el que costa una avaluació en condicions. La resposta no és incorrecta, però frena tot el procés.
El que funciona millor és una aproximació per parts; veure on és més probable que el resultat falli, on segurament estigui bé i quines coses faran mal de veritat si ningú les arregla.
És el mateix ordre d’operacions que defensem a cada encàrrec: preguntem quin problema s’està resolent abans de proposar què s’ha de construir, i l’expert que vol ser contractat s’ha d’adaptar al ritme del projecte per poder ser útil.
Font
Hilary Atkisson Normanha — Perfectionism Is a Localization Problem: Your Best Skill Has a Blind Spot
